La clavecinista de Música de Regalo, Lissa Burkholder, ens obre la porta al fascinant món d’aquest instrument amb el seu article “El clavecí en el seu context històric”. Avui publiquem el primer dels seus set fascicles. La resta apareixeran mensualment d’abril a setembre.
I. Com definir un clavecí?
Una definició de diccionari podria ser, per exemple (extreta del glossari de la Guia de la música de piano i de clavecí, publicada en francès a París el 1987 [Fayard] i dirigida per François-René de Tranchefort):
«Clavecí: (característiques tècniques) instrument compost d’una caixa muntada sobre unes potes, formant un conjunt semblant a l’ala d’una au (d’aquí el seu nom en alemany: Flügel). En els instruments de dimensions més grans, aquesta caixa arriba als 2,30 metres de llargada per 0,90 d’amplada. Les cordes metàl·liques, paralel·les al costat más llarg, tenen longituds decreixents, estan tensades sobre cavallets i fixades amb clavilles. Les vibracions es transmeten a la taula harmònica. Quan es pitja una tecla (en el gràfic de sota, el número u indica la posició en repòs), un plectre de pell dura o de ploma d’au frega la corda (el punt blau) en passar (2 i 3). Quan el martinet torna a caure, un dispositiu enginyós evita que el plectre torni a pinçar-la (4).»
Ja tenim la base tècnica de la producció del so.
Però tot això sona molt prosaic, mentre que el so del clavecí és quelcom d’absolutament poètic… Així que, en el meu segon intent per descriure’l, recorro a la poesia:
[...] sentía las notas subiendo del suelo
como si la habitación se inundara de
agua cristalina, muy lentamente,
así fluye sobre mis entrañas esta música,
volátil y fugaz como una carrera
en la que vamos pisando estrellas
y éstas se iluminan nota a nota
y van correteando por mi piel y por mi cuerpo,
una plenitud de luna bien redonda
llega al par de cada toque delicado y exacto.
Extracte de Reaccions d’una oient en escoltar el clavicèmbal, de Princesa Inca.
Les primeres paraules del seu poema són «Imagino dos manos que, con los dedos, tocan las estrellas, una a una, rápido», les mateixes que ella mateixa dibuixà a la dreta de la il·lustració de David Mirás en què estic tocant el meu clavecí (o “clavicèmbal”; un nom ve del francès, l’altre de l’italià) d’un sol teclat (veure a sota).
«Imagino dues mans que, amb els dits, toquen les estrelles, una per una, de pressa, i aquestes estrelles llambreguen en tocar-les…».
No es pot dir més a través de les paraules. En realitat, la resposta es revela en escoltar el clavecí en directe, des d’una distància mitjana.
Seguirà en abril amb el fascicle II, “ELS RUCKERS: els ‘Stradivari’ de la construcció de clavecins”.