Un nou mes i una nova entrega de l’article “El clave en el seu context històric” per Lissa Burkholder; les anteriors entregues les podeu consultar en els posts de mesos previs.
V: Bons motius per a seguir a Anvers
M’imagino el taller: amb finestres ben situades per a deixar-hi entrar la llum del dia, però no massa fred a l’hivern; l’aroma penetrant del pollancre negre, peces grans de fusta posades a assecar i assecar i assecar fins que eren prou seques; els troncs especials a partir dels quals es tallaven les tecles, aquells llargs alçaprems: només de la zona intermèdia del tronc, ni massa a prop de l’escorça ni massa a prop del cor (la fusta és un material viu, que evoluciona… i fins i tot reacciona!); las taules harmòniques d’avet el gruix de les quals els Ruckers-Couchet savien com variar tan subtilment, un dels seus grans secrets; l’encordatge… El mecanisme de doble teclat, introduït pels Ruckers en els instruments més grans en el procés d’acoblament… Les rosetes, amb l’à ngel que toca l’harpa com a signatura i amb les inicials del lutier a cada cantó de l’à ngel (que els falsificadors tractaven d’imitar), a punt per a adornar les taules harmòniques. I l’acurada cisellada dels trossets de ploma d’au que feien sonar les cordes… M’imagino un racó separat per una cortina, escombrat i net de serradures, ple d’instruments acabats i a punt perquè els clients hi deixessin lliscar els dits.
Hi hagué pintors (no pintors qualssevol, sinó Peter Paul Rubens!, del mateix Jodenstraat; o Jan Brueghel!) que arribaren a decorar-ne la cara interior de la tapa amb escenes senceres.
